Ramat de cabres.

En Dominguet és un noi molt complidor, sempre ajuda al seu pare a pasturar les cabres per les muntanyes de Rasquera. Les cabres li agraden molt, de color blanc i llargues banyes que es retorcen i enrosquen.

A en Dominguet també li encanta passejar per les boniques muntanyes plenes de vegetació, li agrada molt imaginar-se que està perdut en terres estranyes on és el primer en descobrir tribus indígenes oblidades per el món occidental.

Al pare d’en Dominguet no li agrada gaire això de que es despisti imaginant nous mons.

  • Dominguet, ets un somia truites! Has de tenir compte de les cabres, són molt importants, ajuden a mantenir nét el bosc i ens donen de menjar a nosaltres. Avui et cuidaràs tu d’elles, ves a pasturar i sobretot no en perdis cap.
  • Sí pare, pots confiar en mi.

 

En Dominguet va agafar el seu bastó i el seu ramat de cabres blanques i va començar a pujar la muntanya. Al cap d’una estona i sense donar-se compte, tornava a estar a un món desconegut on intentava trobar la famosa tribu perduda. Mentre en Dominguet estava ocupat amb les seves aventures les cabres blanques van continuar caminant fins que es van perdre de vista.

De repent en Dominguet es va donar compte que no veia ni una sola de les seves valuoses cabres blanques i es va esverar. Va començar a córrer muntanya amunt tant ràpid com les seves cames li permetien fins que finalment les va veure.

  • Déu meu cabretes! Quin ensurt m’heu donat.

Va dir acariciant a una des les seves cabretes que es mirava bocabadada un petit arbre.

  • Tens gana?

Va preguntar en Dominguet mentre arrancava un parell de fulles al arbre i li donava a la seva cabra.

  • Aix! – Es va queixar l’arbre.- Què fas? No saps qui sóc jo? Sóc un teix mil·lenari! I aquest és el bosc més antic de Catalunya!
  • Perdona! – Es va afanyar a disculpar-se en Dominguet.- Aquesta és una cabra blanca de Rasquera, i és la última raça de cabra de Catalunya.
  • A mi això no m’importa! Estàs a la Teixeda de Cosp i jo sóc el rei aquí. No et vull tornar a veure.
  • Però les cabretes no tenen la culpa! Elles ajuden a netejar el sotabosc, són molt importants!
  • No us necessitem! Quedeu desterrats tu i les teves cabres.

En Dominguet va reunir el ramat de cabres i va començar el descens de la muntanya. Estava molt trist, no sabia com li contaria tot el que havia passat al seu pare, tampoc el creuria. Tan sols havia arrancat dues fulles al vell rei Teix per donar-li a la seva cabreta.

Quan va arribar a casa es va decidir a contar la veritat al seu pare.

  • Ja tornes a somiar truites? Com t’ha de parlar un teix?
  • Es veritat!
  • Bueno, no passa res fill. Aquest rei Teix mil·lenari sembla molt rondinaire. Si no ens vol a la Teixeda de Cosp, no hi anirem més. Ja veuràs com ben aviat podem tornar.
  • Les següents setmanes el seu pare va deixar a en Dominguet la responsabilitat de pasturar les cabres. El noi esquivava la Teixeda de Cosp amb tristor, no s’atrevia a entrar, encara que com li havia dit el seu pare, pot ser s’ho havia imaginat tot.

Un dia en Dominguet va sentir una olor estranya i va veure molt fum que sortia del bosc. Va córrer cap a la Teixeda però els bombers no el van deixar passar. Hauria d’esperar que apaguessin el foc i no hi hagués perill.

Va entrar a la Teixeda i va veure el rei Teix en un racó, s’havia salvat de miracle.

  • Rei Teix, he vingut per veure si necessites alguna cosa, m’agradaria ajudar-te.
  • Hola noi. Ho sento molt, sento haver-os fet fóra a tu i les teves cabretes, no m’adonava que eren tant necessàries. Ens ajudaven a mantenir el sotabosc i així evitar els incendis.
  • No us preocupeu rei Teix, entre tots farem que aquesta Teixeda estigui més cuidada que mai.

I així va ser com la última raça de cabra de Catalunya es va convertir amb la guardiana del bosc més antic de Catalunya.